En dret processal hi ha tres tipus de resolucions judicials, que es distingeixen per la forma i el contingut: provisions, interlocutòries i sentències.

La provisió és una resolució dictada per un jutge o una jutgessa, o per un tribunal, que decideix sobre qüestions de tràmit o sobre peticions secundàries o accidentals.

D'acord amb l'article 206 de la Llei d'enjudiciament civil, es dicta una provisió quan la resolució no es limita a l'aplicació de normes d'impuls processal, sinó que es refereix a qüestions processals que requereixen una decisió judicial, perquè ho estableix la llei, perquè se'n deriven càrregues o perquè afecta drets processals de les parts, sempre que en aquests casos no s'exigeixi expressament la forma d'interlocutòria.

Pel que fa al terme per designar aquest document, la Resolució de 3 d'abril de 1991, per la qual es publiquen acords sobre llenguatge administratiu (DOGC núm. 1438, de 3 de maig de 1991), estableix la forma provisió (en castellà, providencia).

Per a la redacció d'aquest document cal tenir en compte els requisits establerts per la legislació vigent:

El fonament per a l'estructuració d'aquest document és l'article 208 de la Llei d'enjudiciament civil i l'article 248 de la Llei orgànica del poder judicial. D'acord amb aquests articles, la provisió ha de contenir les dades següents:

A més, com a principi general aplicable a tots els documents jurídics, cal tenir en compte que la redacció ha de ser ordenada, clara, rigorosa i concisa.

El contingut i les característiques de cada una de les parts de la provisió són els següents:

En aquest apartat es fa constar la identificació del jutjat o el tribunal que dicta la resolució.

En aquest apartat es fa constar la referència de les actuacions.

La provisió porta un títol; per exemple: Provisió.

També és possible fer una descripció breu del contingut de la provisió, precedida per la paraula assumpte; per exemple: Assumpte: admissió de demanda.

També es pot incloure en aquest apartat la identificació de les parts litigants.

S'ha d'indicar el nom del jutge, la jutgessa o els magistrats que integren el tribunal i, quan sigui col·legiat, el nom del ponent.

Es pot fer servir la fórmula següent: Jutge: Sr. Manel Comas i Rius.

Cal indicar primer la localitat i, després d'una coma, la data.

En aquest apartat, que és el cos de la provisió, es recull la resolució dictada pel jutge, la jutgessa o el tribunal.

S'hi pot fer servir la segona persona del plural (registreu..., notifiqueu...), o bé, tenint en compte que pot contenir diverses decisions que afectin persones diferents, s'hi poden utilitzar formes impersonals (s'ha de registrar..., s'ha de notificar...). També hi pot aparèixer la primera persona (referida al jutge, la jutgessa o el tribunal), si es fa servir un verb principal (resolc o resolem).

No és necessari fer servir cap fórmula inicial equivalent a l'habitual en castellà (Dada cuenta). Aquesta referència a l'anomenada dació de compte, és a dir, a la funció informativa que, d'acord amb els articles 283-287 de la Llei orgànica del poder judicial i l'article 178 de la Llei d'enjudiciament civil, ha complert el secretari o la secretària de manera prèvia a la resolució judicial, no és indispensable i, tot i que podríem fer servir una fórmula com ara Havent-se-me'n donat compte, és preferible no usar-la.

L'article 204 de la Llei d'enjudiciament civil estableix que el jutge, la jutgessa o els magistrats han de signar les resolucions judicials, i que s'han d'autoritzar o publicar mitjançant la signatura del secretari o la secretària judicial. En el cas de les provisions dictades per sales de justícia, d'acord amb l'article 208 de la Llei d'enjudiciament civil, n'hi ha prou amb la signatura del ponent.

En castellà, és habitual que la fórmula final que precedeix les signatures es redacti en primera persona referida al secretari o la secretària (Lo manda y firma S. S., doy fe); però sobta que el nucli del document tingui com a emissor el responsable de la provisió (el jutge o la jutgessa) i que l'últim paràgraf, no aïllat de la resta, tingui com a emissor el secretari o secretària, sense cap indicació formal per remarcar el canvi d'emissor.

Per fer palès formalment aquest canvi, proposem de reduir aquesta fórmula a En dono fe. (o Davant meu,), i situar-la davant la signatura del secretari o la secretària.

Tot i que no és necessari, la signatura de l'emissor de la provisió (jutge, jutgessa o ponent), que signa abans del secretari o la secretària, pot anar precedida per una de les fórmules següents:

Així ho disposo i ho signo.

Així ho disposo, ho mano i ho signo.

Així ho manem i ho signem.

A sobre de les rúbriques del jutge, la jutgessa, el ponent o la ponent i del secretari o la secretària, s'hi consignen els càrrecs.

El fet que hi aparegui aquest apartat depèn del contingut de la resolució. La diligència és una nota que serveix per acreditar que s'ha executat el que s'ha acordat o decidit en la provisió.